Dia 31 de desembre

Ahir vespre vam aterrar a Atenes. Per la nit vam poder veure llocs habilitats com a asil i iniciatives de solidaritat amb els refugiats. Avui, camí a l’aeroport per volar ja cap a Lesbos s’ha posat a nevar. L’hivern comença a ser més dur.

Calculen que hi ha 100.000 refugiats a la ciutat. Alguns siris; afganesos i iraquis que acabaran creuant la frontera amb Macedonia. En canvi milers són d’altres nacionalitats: iranis; magrebins; subsaharians als quals europa s’ha barrat encara més. Des del 18 de novembre ja no poden passar a macedonia i estan atrapats a grècia amb un permis que caduca en 30 dies.

Un no future total. Ahir vam visitar la plaça Victoria, punt de trobada de refugiats on alguns voluntaris s’acosten a repartir menjar i ajuda mèdica. Els voluntaris ens expliquen que per 5000 euros la mafia et compra un vol d’atenes a italia amb passaport fals; però no es garantia poder passar el control policial sense problema. És mes barat desde mikonos. Hi ha qui s’atreveix per una zona muntanyosa de la frontera. Pero el cami es durissim, dos dies de travessia sense camí; gripant; zones rocoses. L’altre manera es subornar la policia de Macedònia (2000 euros). No hi ha gaire més opció perquè de novembre a ara s’ha construit una tanca entre Grècia i Macedònia. El govern grec ha habilitat grans poliesportius com a zones d’acollida de refugiats on caben milers de persones de qualsevol nacionalitat que fan escala a atenes. De totes maneres es dificil accedir per visitants i no el vam poder veure. La resposta institucional no arriba a tothom. I a part hi ha gent que te por d’anar-hi pels controls policia. Aixi que hi ha força resposta de carrer. Hi ha mes d’una casa ocupada on allotjen refugiats. Ahir vam visitar la de Notara; hi havia capacitat per 100 persones. Ambient tranquil; segur; prou espai i net. Alli reben assistència medica i assessorament legal per poder demanar diferents tipus d’asil. La sala comuna es plena de dibuixos de nens, alguns molt bonics, flors i casetes de colors, d’altres mostrant la cruesa més brutal del que potser han vist o sentit.

Avui ja hem arribat a lesbos; directes a la costa nord. Hem retrobat al David, Daniel, Marit, Steve, Eerland, Dimitris, Fotis, Pepe i tants altres companys que vam conèixer al novembre i encara són aquí. També hem conegut molts de nous: Carles, Tere, Iñaki, Koro, Blanca, Renata, Deva, Giada, Chimen etc.. De moment molt de fred (per la nit estem sota zero) i la mar picadíssima. Sembla que amb aquest temps no vindran barques i aprofitarem per millorar els camps de rebuda de la costa.

Per cap d’any hem sopat delícies gregues cuinades per la familia del Paris, els propietaris del To Kyma (la onada), la taverna més coneguda d’Skala. A les 12h en punt de la nit hem fet esclatar una magrana contra el terra -tal com dicta la tradició grega- per a que arribin els bons desitjos, i hem menjat un pa de pessic que té una moneda dins. Qui la trobi tindrà un any de bona sort. De matinada la creu roja grega es posa a ballar danses gregues amb els socorristes de proactiva. En un restaurant del port els anarquistes grecs també estan de festa amb un munt de voluntaris d’arreu del món i estem una bona estona amb ells. Sona música grega, es beu rakki i en els moments més àlgids es tira la vaixella a terra.

 

Dia 1 de gener

Després d’un dia i nit de cap d’any amb un fred i un vent espantosos, el vent ha amainat i el degoteig de barques s’ha reprès. Sembla que els acords criminals entre l’Europa del capital i Turquia donen els seus fruits i el flux de barques s’ha reduït molt en les últimes setmanes i ara creuen preferentment de nit. Si tenen sort, faran els 10 km que ens separen de les costes turques en unes 3 hores i arribaran de matinada o d’hora al matí.

Avui pel matí hem aprofitat que no hi havia arribades per posar a punt el camp de rebuda a la costa, el lighthouse refugee relief (https://www.facebook.com/lighthouserelief/?fref=ts). Fundat per alguns voluntaris noruecs, va començar sent una estructura precària amb quatre tendes de campanya i ara és tot un campament que va creixent amb molt d’enginy i mans de voluntaris de tot el món. Treballem en coordinació amb un altre camp de la costa que també dona roba seca i aliments, Platanos (https://www.facebook.com/solidarityplatanos/?fref=ts), el campament anarquista grec.

Per la tarda anem a visitar el camp de registre de Moria, a prop de la capital, on entre 1,000 i 2,000 persones hi esperen rebre un permis de lliure circulació per Grècia per 30 o 60 dies. A Moria hi envien només els que no són siris o bé siris solters. Les families siries van a Kara Tepe, un camp en millors condicions. Moria és un lloc desangelat, és un antic CIE. Està rodejat de filats, a l’estil presó, la primera imatge de l’europa fortalesa que trobaran. Alguns podran accedir a tendes habilitades per l’ACNUR. D’altres hauran de comprar-se una tenda o bé ocupar una tenda de camping buida d’alguna familia que ja l’hagi abandonat. Hem vist millores respecte el que vam veure al novembre. MSF s’encarrega de la neteja al camp i ha millorat l’aigua i sanejament. Els que no hi caben al camp s’acumulen per fora als voltants, on voluntaris d’arreu del món fan menjar, torns de neteja, reparteixen roba. A Moria hi ha una zona especial per menors no acompanyats. Nois entre 15 i 17 anys. Estan en una zona tancada, ben bé una presó, no es poden moure per les afores ni per la resta de camp. I com a màxim s’esperen 15 dies per enviar-los a atenes en grups de 10, a Atenes es cercen les seves families i en cas de no trobar-les poden continuar el viatge sols. La creu roja i ACNUR son qui s’encarrega d’ells. A Moria hi ha una oficina que tracta les demandes d’asil, estava tancada ja que era dia 1, però ens hi acostarem un altre dia per
conversar amb ells.

 

Dia 2 de gener

Avui hem tornat a fer feina a la costa, al camp on estem treballant hem atés pel matí l’arribada de 100 persones, bàsicament iraquís i afganesos. En el tram de costa on som ahir van arribar 5 barques i avui de moment n’han arribat 5 a la costa nord i 15 a mytilini. Algunes families venien amb nens molt petits i un nadó de 30 dies, que han creuat el mar Egeu a temperatures sota zero. Els refugiats paguen 1000 euros per passatge per viatjar en una pastera sobrecarregada, amb armilles salvavides falses (http://www.theguardian.com/…/refugee-crisis-turkish-police-…), sota amenaces i maltractaments. La màfia turca continua operant impunement.

Per la tarda hem descansat perquè ens toca el torn de nit i passarem la nit de guardia. A part d’oferir roba seca, una mica de menjar, té, atenció mèdica i informació, el campament on som té tendes habilitades perquè puguin passar la nit aquí a la costa i seguir el camí l’endemà matí.

 

Dia 3 de gener

La nit del dia 2 al 3 ha estat molt freda. Cap barca va arribar tot i que el mar estava en calma. Pero el fred glaçava. Hem dormit un parell d’hores per torns, i a les 8h del mati; a punt del relleu amb els companys han arribat quatre barques; dues de les quals atenem al nostre camp. La primera amb afganesos; siris; iraqis; molts i molts nens. Nosaltres hem fet feina als canviadors de homes i dones i nens. També ajudem a cuinar, escalfem té… i a recollir. Una dona velleta i diabetica ha tingut una angina de pit; hem demanen roba seca i calenta per ella, l’enviaran en ambulància a Mytilene. La segona barca gairebé tots homes i molts magrebis. No tenim sabates per donar a tots, és el que més cal com a donació. Els donem bosses de plàstic per posar entre el mitjó sec i la sabata molla…

Després de passar la nit desvetllats, esmorzem a les 12h i a descansar. Per la tarda nomes ens queda temps d’endreçar el camp; repostar; fer focs; alguns acabaven sostres fets amb material reciclat etc. El camp millora i s’amplia cada dia. També recollim tota la roba mullada i bruta que els refugiats van deixant enrere, un col·lectiu anomenat Dirty Girls s’encarreguen de dur-la a bugaderies industrials per tal de reutilitzar-la. És una inciativa molt i molt bona que evita llençar tones de roba i a l’hora tenir-ne moltíssima de disponible a baix cost i de talles i estils adequats (https://www.facebook.com/dirtygirlslesvos/?fref=ts). Per exemple, per 800euros es tenen 3000 parells de mitjons nets, enlloc de gastar 6000-8000euros per uns de nous.

Anem a dormir aviat perque l’endemà tenim torn de bon matí i a les 7 hem d’estar al camp.

Dia 4 de gener

Avui dia 4 han arribat pasteres cap a les 8h al nostre camp i hem atés mes de 100 persones. El camp veí tantes mes. En una de les q hem atés viatjaven siris; afganesos i nepalis. Amb una familia siria vam poder conversar un cop secs i havent menjat. El pare i el germà gran van morir. Una parella molt jove amb un nadó; dues dones; un adolescent i tres nens són la familia que queda. Pel camí s’han juntat amb un noi magrebí que parla perfectament l’anglés i ha decidit viatjar amb ells i fer pinya cuida pels nens i tradueix tot. Un dels nens; l’Ahmed; va haver de ser ingressat per hipotermia. Aqui ens han ensenyat com reconeixerles i les primeres actuacions a fer. Pero sempre hi ha metges aixi que de seguida sen encarreguen. Es va recuperar perfectament. En la segona pastera q vam acollir; van arribar gent de bangladesh; iran; siria; afganistan i … atencio; republica dominicana. Un grup de 12 que van alucinar amb la rebuda i poder parlar castellà. Ens van poder explicar detalls del tracte amb les mafies turqes; com els van enganyar per pendre aquesta ruta. Van estar tres dies esperant per sortir d la costa; dormint sota un porxo sense gairebé menjar. A una de les noies la van intentar violar. Un d’ells la va defensar amb un ganivet que duia a sobre. S’havien conegut pel cami i feien pinya.

El dia segueix amb tasques al camp; descansos al Goji, el bar del poble de pescadors i converses amb voluntaris arreu del mon. Un noi que treballa diariament a moria ens explica que el dia 3 va morir un nadó d’hipotermia al camp de registre; una mort massa fàcil d’evitar. Al vespre mes embarcacions. Coneixem kurds iraquis i afganesos. Un d’ells, en Nawik, havia treballat de traductor de l’exercit d’eeuu. Ens demana què li recomanem si anar a bèlgica o alemanya. No tenim resposta. Ens expliquen que el pas mes perillos per ells es el de iran a turquia. Hi ha lladres; la policia d’Iran els dispara etc… Han vist morts. Els kurds estaven molt i molt agraits. A una petita afgana; sofia; li posem un conjunt de punt nou que ha fet expressament a mà algú (a vegades arriben donacions amb notes o desitjos). Una altra nena arriba amb tan de fred que l’hem de subjectar entre dues persones per canviar-li la roba, de tant que tremola no s’aguanta d’empeus. Al cap de poc somriu amb un conte vora una estufa i un xupa-xups. Han arribat vora les 22h; massa tard per seguir el cami el mateix dia als cap els camps de registre; aixi que es quedaran a dormir. Se’ls reparteix en varies tendes tot i que molts prefereixen quedar-se al voltant del foc; compartint; fins mes entrada la nit. Coneixem una colla que venen de la traspirenaica solidaria. Hem sopat a les tantes i baldats; en el millor lloc de la illa, el To Kyma.

Dia 5 de gener

Avui han aparegut 21 cadavers (finalment han estat 34) a la costa turca (http://www.aljazeera.com/…/refugees-including-children-drow…). Segurament es tracta d’una barca sencera; aixi que esperen trobar-ne més. També hem sabut que al nord ha arribat una sola embarcació de 250 refugiats.

En Matthias i jo volem de tornada a casa i aprofitem per veure els camps de Moria, pipka i les platges del sud. A Moria hem preguntat a l’oficina d’asil del govern grec. Per un altra banda, els països han de fer una solicitud per acollir cert nombre de refugiats mitjançant la relocalització . Per altra banda, els solicitants escullen 8 paisos entre 24 per ordre de prioritat. Si finalment un refugiat accedeix a anar a un pais amb “plaça” el govern grec costeja el transport. Ens diu que Espanya no ha fet cap demanda encara, potser ho hagi fet abans de final de desembre pero no en tenia noticies. Més d’un milió de persones refugiades han arribat a Grècia en 2015, 160.000 s’han acollit a processos relocalització, s’han obert 4200 places i finalment s’han relocalitzat només 217. Vergonya (http://www.theguardian.com/…/refugees-eu-resettles-tiny-num…). Al programa s’hi poden acollir els: siris, iraquís, palestins, eritreus, yemenís, bahrein i de republica centreafricana.

Després de dinar hem anat a la zona sud, on ara estan arribant més embarcacions que al nord. Hi trobem el Santi, un fotògraf que porta des de Juliol cobrint el que passa a Lesbos i conversem una bona estona amb ell.

Més tard anem a Pikpa, un espai autogestionat que es va ocupar fa uns 4-5 anys. Antigament era un camping per infants discapacitats. Ara ha arribat a un acord amb la municipalitat de Lesbos i és un referent al sud de la illa, on acullen persones en especial vulnerabilitat com discapacitats, embarassades… i on també donen assesoria legal als refugiats.

A la nit hem agafat l’avió amb el Matthias, l’endemà serem a Barcelona, amb moltes ganes d’explicar-vos molt més, fer xerrades, ajudar-vos a organitzar si voleu anar de voluntaris etc…

Aquí podeu trobar fotos que il·lustren el viscut aquesta setmana a Lesbos: https://www.facebook.com/gabrieltizonfotografo/?fref=photo, https://twitter.com/santipalacios?lang=es

**Uns dies més tard una infermera de MSF ens explicarà que el dia 5 van sortir 3 barques que mai van arribar, encara es cerquen cossos tot i que se n’ha trobat 34 i molts pocs supervivents. Es calcula que han mort unes 100 persones, 100 vides que si fossin europees o nord-americanes ocuparien portades durant setmanes i farien ressonar tambors de guerra en casa aliena, però no per ells, els ningú, que costen menys que la bala que els mata. O en aquest cas que el bolígraf que signa la seva sentència.