@L_Makeba; barcelonina de 34 anys, número 8 a la candidatura de BComu que ha substituït a en Jaume Asens a la regidoria del Districte de Sants-Montjuïc. Amb estudis en gènere i feminismes i una trajectòria professional en Cooperació Internacional al Desenvolupament, és també la regidora de Feminismes i LGTB.
Avui parlem amb ella sobre el seu treball polític, els seus reptes i les seves aspiracions com a part de Barcelona en Comú.

Com ha estat el teu aterratge al districte?
Aterratge bo, no t’enganyaré. Aquest és un districte molt gran i divers, amb totes les problemàtiques de la ciutat contingudes al seu interior: turisme, urbanismes, el creixement de la Marina, Sants amb Can Vies que potser és el més mediàtic, Can Batlló com el gran projecte en el què entrarien els grans temes d’interès de BComú com el cooperativisme i el d’un espai gestionat i reivindicat pels veïns, amb equipaments, escoles… Estic molt contenta, la veritat, i m’he sentit acompanyada des d’un primer moment.
Des que em vam proposar per Sants, es va començar a notar per les xarxes una efervescència social i cultural que no veies a Les Corts, que és on he fet de regidora aquest primer any. Les Corts és un barri que em permetia planificar més, proposar més però també em trobava amb una resposta molt més feble per part d’organitzacions i entitats. Alhora, aqui també són reptes molt més grans.

I el canvi d’un equip a un altre?
En realitat, a Les Corts, érem un equip molt més petit. Només hi havia un conseller, que es va canviar pel camí i la consellera tècnica, amb qui hem treballat moltíssim i molt bé. Entrar aquí, de sobte, va suposar formar part d’ un equip més gran, super implicat a nivell de barris, amb un discurs molt clar des de la reivindicació veïnal i que coneixen molt bé la realitat dels territoris. Per a mi, espectacular.

Per què es produeix just aquest canvi entre en Jaume i tu?
Amb l’entrada del PSC hi va haver una distribució d’àrees i un dels temes claus que ens plantejàvem era que els Tinents d’Alcalde deixessin de tenir la funció de regidoria de districtes, que són les més intenses i exigents. A més, en Jaume tenia temes presencials a cultura, portava les àrees de esports, participació, migracions, transparència i drets humans. Es tractava de poder equilibrar amb aquells que teníem àrees més petites. I la meva a Sants va ser una decisió de l’alcaldessa que, suposo, va analitzar els perfils i va pensar que jo podria fer bona feina a Sants. De fet, tothom esperava més presència de càrrecs electes al districte, i en Jaume, per la realitat que tenia no podia respondre. Jo ara vull donar la talla en un districte exigent mostrant aquest esperit de proximitat que reivindica BComú

Llavors, com queda ara el Cartipàs del Districte?
Aquí mantenim la regidoria de BComú i no estem perdent cap territori. Per part del PSC hi ha hagut la mateixa demanda d’àrees que porten a Casa Gran; esports i comerç, i també participació. Jo crec que vam arribar a un acord fàcil perquè teníem als nostres consellers amb una gran càrrega de feina, i el repartiment fa que puguin dedicar més temps als barris. El de Font de Guatlla ara el portarà l’Albert Deusedes, i de Sants-Badal s’encarregarà l’Àngels Boix.

Has fet la teva primera ronda de Consells de Barri. Com ho has viscut?
Són set CB amb dinàmiques molt diferents. Per exemple, a La Marina hi ha ganes de participar; moltíssima assistència amb molts torns de paraula que, jo crec, són conseqüència d’una sensació d’haver estat més o menys oblidats. I aquí es nota que BComú està intentant donar valor als CB com espai de participació i proximitat, posant esforços perquè tinguin resultats, perquè el que no està acostumat a anar-hi o a parlar, ho faci. A Font de Guatlla hi va haver molta intensitat amb el tema dels sorolls. Allà la gent està bastant farta d’una muntanya molt explotada que els afecta en la mobilitat i el soroll. Alguns són molt més tranquils, com Sants-Badal, on es va poder parlar molt bé temes concrets com dinamitzar la plaça de l’Olivereta. Al Poble Sec va ser un monogràfic de neteja molt interessant i amb molta participació. La Bordeta també va ser molt propositiu. Hi ha alguns que costa una mica de portar a l’ordre i que tenen dinàmiques més complicades a nivell de participació i d’altres que funcionen molt bé. Sants és un exemple on s’exposen els temes, la gent s’escolta i posa interès en què diu el del costat.

Creus que estem responent a les expectatives que la gent va posar a BComú?
El fet que vinguéssim gent nova que mai ens havíem dedicat a la política amb discursos molt trencadors crec que ha creat unes expectatives en la gent més oblidada que fa que s’inicii un procés d’apoderament. Creien que nosaltres podríem canviar les coses molt més ràpid, però això no és així. El canvi que necessitem és molt més estructural i difícil. Però, per example, hi ha moltíssimes famílies que aquest any han pogut arribar als casals d’estiu perquè les beques pel dret al lleure educatiu amb la infància han augmentat gairebé un milió d’euros. També estem treballant pels barris que no s’havien mirat mai. Totes les polítiques socials que s’han fet fins ara, tota la reivindicació contra la violència masclista, són canvis que, quan algun se t’acosta i l’hi pots explicar fins a on pots arribar i fins a on no, ho entén, i et reconeix aquests petits canvis de política.

Es podria dir que hi ha un sostre institucional?
L’Ajuntament de Barcelona és una institució d’estructura burocràtica i, al mateix temps, és una màquina econòmica de contractació. I tenim la Llei Montoro que ens limita moltíssim. També hi ha sectors econòmics que pressionen i s’enfaden quan no fas com ells volen. Desmuntar això està sent complicat i implica tota una acció de resistència. Hem de fer un esforç que la gent no veu. Per exemple, estem afegint clàusules socials als contractes, exigint a les empreses que han de tenir horaris flexibles perquè els seus treballadors puguin compatibilitzar la seva vida amb la seva feina, o que simplement es compleixin els convenis laborals. Sí, jo crec que es una màquina de difícil viratge, i per tant, pot ser sí que existeix un sostre.
Després tenim el handicap d’un govern en minoria. Cada cosa que necessites aprovar és un procés de negociació. Tenim una oposició dura que no volen que ens consolidem com plataforma ciutadana ni com a alternativa política i, per tant, no ens fan la vida fàcil amb tota la pressió als mitjans generals, que tenim dia sí i dia no, posant el focus en coses que, moltes vegades, ni tan sols són veritat.

Però llavors, quin és el límit del municipalisme?
El municipalisme és un lloc idoni per a moltes polítiques per la proximitat amb la ciutadania. Estàs constantment parlant de temes clau que moltes vegades no són la teva competència però sí el teu interès. Tens la capacitat d’incidir fent campanyes, marcant polítiques amb rerefons nacional o marcant una línia de compromís i de drets humans amb altres ciutats europees com és el cas del Refugi, per exemple. Tancar el CIE és una altra batalla; que un moviment social de la ciutat ho estigui demanant, i tu com a institució que tens capacitats i competències, et posis al seu costat per reivindicar alguna cosa com aquesta, tancar un forat de drets humans que tenim la mala sort de tenir al districte. Jo reivindico el paper del municipalisme, a més, és el lloc on volíem estar i on hem d’estar.

I com avançar cap a la governança des del mandat ciutadà?
És important que els espais de participació estiguin prou enfortits i que hi hagi tal confiança en ells, que tot el que surti d’aquests espais pugui ser, en si mateix, un mandat polític. Això no es fa en dos dies. L’altra clau és tenir les orelles obertes, no només en les reunions oficials, sinó intentar contrastar des de la mateixa organització al districte. Si no tenim una organització forta, onze regidores amb comissionats no ho farem.

Això vol dir que la participació social en la governança municipal només es pot donar a través d’espais institucionalitzats?
Hi ha diferents maneres de participar, és clar. Els joves, per exemple, demanen a vegades una altra manera, que sigui la d’ells. Necessiten espais on poder créixer, construïts per ells i en els quals la institució els doni suport, en el cas que ells ho vulguin, òbviament. I aquí hem de poder trobar alternatives a mida de cada grup social. Hem de poder interactuar amb moviments socials alternatius que no vindran a la institució, a un consell de barri o una taula de dones, però que són clau per crear xarxa comunitària i són referents al seu barri. La gent gran és més donada a uns espais formals però també hi ha gent que està a casa seva, que no pot participar i a la qual hem d’arribar d’una manera alternativa.

Com podem acompanyar des de la resta de l’organització el vostre treball?
Jo crec que és clau, hem de tenir una BComú forta, liderant processos, anant de la mà dels moviments socials i en un diàleg constant amb ells per agafar el pols a la ciutadania. I no hem de tenir por a tenir aquest contacte. Tenim gent molt potent a l’organització que sap perfectament quin és el seu paper, ara bé, crec que s’ha de pensar a enfortir les línies de comunicació i de diàleg entre nosaltres, pensar en com posar les eines. I el paper de les assemblees per a mi és fonamental, en particular la de Sants que, a més, és una de les més crítiques i «canyeres», i jo m’hi sento molt reconeguda.

Quines són les limitacions, els llasts que s’arrosseguen de la vella política?
Tenim una dificultat d’explicar les coses, moltes vegades, perquè no són senzilles. Des de conflictes que no són de fàcil resolució, com les vagues dures, fins que això no toca per un tema de competències. I alhora tens a la veïna que t’està dient ”és que em desnonen demà, o… tinc un solar buit al costat la meva casa ple de rates”.
La lluita contra les pressions i corrupteles, que han sigut una realitat de com han funcionat les coses, amb una gestió que mirava cap a una economia que beneficia només a un sector específic…
Però governar per tothom també significa que t’has de reunir amb els sectors que tenen dinàmiques que no t’agraden. Has de prioritzar l’agenda i fugir del clientelisme que moltes vegades ha estat el modus operandi, amb dinàmiques perverses que deixaven fora a moltíssima gent. Ara volem posar al mateix nivell a persones o entitats que fins ara han estat molt ben cuidades amb d’altres que han estat descuidades però que tenen el mateix dret de parlar per arribar a consens amb l’Ajuntament. També hem de trencar amb un model i unes dinàmiques de participació que fins ara eren només validació del que es feia.

Penses que el canvi social que volem vindrà de la mà de la governança municipal?
BComú neix com una aposta pel canvi social, però jo parlaria més d’un canvi cultural. Per exemple, la desigualtat entre homes i dones no acabarà amb una regidoria de feminismes, però fer polítiques radicals, llançar missatges molt orientats a sectors de població, fer feina de prevenció del sexisme, jo crec que ens fa anar per un camí de canvi cultural. Tenim un equip de govern denunciant tota aquesta estructura, fem polítiques per reduir-les amb discursos potents, i una aposta forta per a aquestes qüestions. Jo crec que és un gra de sorra, potser amb una feina molt més estructural.

No hi ha risc que la institució desmobilitzi?
Sempre hi ha certa por amb l’entrada a les institucions però els moviments continuen forts a Barcelona. Hi ha els que s’identifiquen amb nosaltres i hi ha els que no. Hi ha moviments a favor i moviments en contra. I això és molt ric. És necessari que existeixen moviments acompanyant, criticant, mobilitzant-se, fent-nos manifestacions a la porta. Crec que això és bo, i que som un govern que sap escoltar i construir amb aquesta crítica.

Has parlat de la regidoria de feminisme, que vol dir feminitzar la política?
A mi no m’agrada molt el terme perquè s’entén com una manera de fer diferent per a l’home o per a la dona. Cal trobar un altre terme que parli de treball cooperatiu i horitzontal, d’escolta activa i de reconeixement de l’altre. Una manera de ser respectuós amb la diversitat.

I a tu què t’està aportant i quines renúncies t’està suposant aquest treball institucional?
He renunciat al temps amb la família i a molt de temps per a mi mateixa. És un sacrifici que estem fent, i crec que hem de poder equilibrar perquè això sigui sostenible. L’organització i el seu acompanyament constant també pot donar-nos suport per treballar conjuntament d’una manera molt més coordinada, arribant allà a on a vegades no arribem des de la institució.
I què m’aporta? Estic aprenent molt. A seleccionar les batalles, per exemple. A tenir més paciència. Quan treballava com assessora a Quito vaig aprendre molt de gestió i de treball del funcionament de la institució, però clar, jo allà no m’havia de seleccionar guerres, era molt més lliure, en cert sentit.

Què és per a tu Barcelona en Comú?
Una escola, absolutament. T’ho dic amb tota la sinceritat; estic molt contenta de ser part de BComú. És un espai d’aprenentatge i de lluita. De trobar-te companyes que estan a la mateixa lluita i fins i tot, compartir-ne d’altres de diferents, jo entro per temes de feminismes i vinc d’aquesta lluita. Trobar-te amb companyes amb qui construir una cosa tan espectacular com ha estat BComú, amb una aposta de canvi tan fort.., un espai d’aprenentatge i de lluita comuna i un espai d’amistats també.