Article d’opinió d’alguns companys del Comitè de Campanya

“No ens representen! No som mercaderia en mans de polítics i banquers! Me gustas democracia pero estás como ausente”. Aquestes eren algunes de les proclames que cridàvem els indignats i  indignades fa ja quatre anys a carrers i places, com a partícips del moviment del 15-M. Però qué en queda avui de les veus de les places? On està aquella força de la indignació que va inundar les capitals i els pobles de la península? Enmig d’un any de vertiginosa carrera electoral, es fa difícil retrocedir fins als albors d’aquell maig del 2011, amb les places a vessar, assemblees i accions permanents, on tot semblava possible.

Avui aquella mobilització ciutadana sembla llunyana i fugaç, esvaïda en la teatralitat de la política institucional, on el nostre paper, el de la gent comuna, es limita a prendre el botó de m’agrada del Facebook o retwittejar als nostres polítics preferits. Quan la rèmora de la indignació sembla esgotar-se en l’auge mediàtic de la nova política, seria bo recordar quelcom elemental: avui més que mai, la indignació continua essent un esperit vigent i trencador.

Raons per a la indignació hi ha moltes i per a tothom, per a homes i dones, per a joves i grans, per a catalanes, espanyoles i migrades. Que la crisi ja ha passat, que això va a l’alça, que aviat tindrem un estat català redemptor amb nivells de benestar ja no mediterranis, sinó danesos. Tot això, i més, ens prometen aquells (solen ser homes) que ens han dut a aquest cul de sac. Mentrestant, nosaltres vivim el present. Fa temps que els nostres plans a llarg termini s’han esvaït, que les nostres biografies semblen obres de bricolatge, voluntarioses però rocambolesques. Anem fent, ens guanyem la vida com podem. Amb un curro aquí i un altre allà, amb un projecte per anar tirant, una ajuda parental o l’emigració temporal. Se’ns diu que siguem flexibles, que ens adaptem i que acceptem amb humilitat “el que hi ha”. Així continuem, amb els pals caient-nos a sobre i la perseverança d’aquells que se saben en una situació sense alternativa aparent. Fills, pensió, seguretat vitalícia? Luxes d’una època llunyana, la de l’estat del benestar, de la socialdemocràcia hegemònica i d’uns sindicats que sabien com blindar els drets laborals.

Mentre que nosaltres lliurem, cadascú per la seva banda, la batalla per la supervivència quotidiana, el nostre entorn social i polític, allò que s’anomena el món europeu-occidental, es va tornant més dur i aspre. No ens equivoquem, l’esperit de l’època és el d’una gèlida tardor, de “tanquem la paradeta” i campi qui pugui. Les onades de refugiats i l’inflexible postura de la Unió Europea, l’auge del populisme de dretes i la mercantilització de tots els àmbits socials parlen per si sols: sense lluita i compromís, els drets, les llibertats i la democràcia trontollen.

Davant del retrocés democràtic a Europa, fora il·lusori invocar solucions fàcils. Però si no les cerquem nosaltres ningú no ho farà. “Socialisme o barbàrie”, cridaven els estudiants i treballadors del maig de 68 francès amb raó. La democràcia plena, radical i social s’assoleix lentament, amb paciència i perseverança, com els pagesos que llauren la terra. Encara que soterrades i oprimides, no ens oblidem de les lluites emancipadores del passat. Els “¡No pasarán!” i els “¡Hasta la victoria siempre!” de tots els indrets i èpoques encara ressonen. A nosaltres no ens queda remei, ho hem de tornar a fer. La nostre força no rau en frases buides de màrqueting polític ni quatre eslògans apresos a corre-cuita. Les mobilitzacions indignades de 2011, les marees en defensa dels drets laborals, les marxes de la dignitat o l’incasable activisme pel dret a l’habitatge de la PAH ens recorden que la nostra força no s’alimenta de lideratges, de lobbies empresarials o de campanyes mediàtiques. La nostre força es la gent comuna que s’apodera i que lluita pels seus drets, pels assolits i pels molts que encara queden per conquerir. Del nostre crit de guerra no hi ha dubte: “¡Sí se puede!” De les nostres eines tampoc: les plataformes emancipadores i d’esquerres municipalistes, catalanes i estatals, els ajuntaments del canvi, els moviments socials i les lluites sindicals. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere ara, sinó per fer créixer la llavor del canvi social i polític engendrada en aquell maig del 2011.

Que els hi que quedi ben clar: la indignació ha vingut per quedar-se i per canviar-ho tot. Els hi donarem brega arreu, als parlaments, carrers i places, i també a la feina i les llars. Perquè el nostre temps, el dels indignats i les indignades, tot just comença.

Conrad Lluis Martell, Joan Gimeno, Adrián Rodríguez - Comitè de Campanya En Comú Podem Sants-Montjuic