El 20D van convertir, amb el nostre esforç, la nostra il·lusió i la nostra boja tossuderia, a En Comú Podem en la primera força a Catalunya. Encara que els faci mal i ara busquin com evitar-ho, hem aconseguit el més gran grup parlamentari català al Congrés dels Diputats, superant el necessari 15% en totes les circumscripcions amb un resultat històric a tota l’àrea metropolitana. Hem aconseguit aturar l’ascens del recanvi del PP que pretenia ser C’s i, encara que no hi ha comparativa entre unes eleccions generals -a les que no es presentava la CUP- i unes municipals, la veritat és que el projecte Guanyem i el seu lideratge han quedat fortament legitimats a tot el territori català. Barcelona en Comú surt reforçada amb 41.500 vots més a Barcelona que a les eleccions municipals del 24 de maig i hem guanyat a 63 dels 73 barris de la ciutat. I a Sants-Montjuïc, l’aposta per En Comú Podem ha augmentat en 5.516 vots en relació a les municipals.
Després del merescut passeig celestial i la seva ressaca, és necessari aterrar i revisar a fons el terreny on trepitgem perquè els passos que haurem de donar a partir d’ara han de ser molt conscients i segurs. És evident que la correlació de forces està canviant, però ni el canvi polític implica una transformació social, ni guanyar unes eleccions és el mateix que guanyar el poder (una cosa que ja ens va ensenyar l’amarga experiència grega).
Ens trobem a l’epicentre de durs combats on forces antagòniques mantenen lluites a mort. Està per veure si una vegada més guanyarà “la bèstia”, encara que es trobi ferida de mort, si s’amagarà darrere d’una careta, o si morirà matant o almenys intentant-ho. Partim a la batalla amb el blindatge dels drets socials, el referèndum a la motxilla i la proposta d’obrir un procés constituent que ho faci possible. Cal veure, no només qui aconseguirà les victòries sinó, tot el que podem guanyar o perdre en les conteses.
BComú no va néixer per fer política institucional sinó per conquerir les institucions i portar al seu interior els conflictes dels carrers. Sense la protesta, el conflicte viu i l’organització popular, exercint pressió des de baix, i fent legitima la seva activitat diària, el Govern Municipal es convertiria en un simple gestor polític més i no en l’instrument transformador que pretén ser. Que BComú arribi a ser artífex d’una democratització institucional real només serà possible amb el matalàs d’un moviment fort al carrer que tensioni, que s’apropiï de l’eina que és BComú i la faci seva. La retroalimentació és necessària perquè el canvi polític que reflecteixen les urnes es converteixi en un desitjat i durador canvi social. Una veritable transformació no pot arribar, únicament i exclusiva, des d’una nova institucionalitat. Ara més que mai cal que el carrer no es desactivi, que la lluita i la politització social continui i es consolidi.
BComú tampoc va néixer com una màquina electoral i, no obstant això, la lògica electoralista dels últims temps, que potser encara no ha conclòs, ens arrossega i ens va marcant els ritmes. Respondre a l’exigència d’aquestes crides frenètiques, comporta els seus riscos si bolquem recursos i energies en el joc de les urnes a la manera de qualsevol altre partit electoralista, i amb això ens oblidem de reforçar des de la base, una organització que està en procés de construcció permanent, i descuidem el nostre germen assembleari i horitzontal.
Ara més que mai hem de reforçar la feina a peu de carrer, ara més que mai hem de fer créixer la democràcia interna i no perdre de vista l’horitzó.
Encara no hem guanyat gran cosa i tot està per fer, però som en el camí.